Les jornades de debat amb el Gruppo 63 (1967) a EINA amb un grup d'intel·lectuals italians com Umberto Eco, Gillo Dorfles o Nani Balestrini, professors d'EINA i intel·lectuals catalans com Gabriel Ferrater, Oriol Bohigas, Federico Correa, Mestres Quadreny, Carlos Barral o Jaime Gil de Biedma, entre altres, van derivar en tot un conjunt d'activitats centrades en l'estudi de la semiologia, com els seminaris d'estètica (1967 i 1968).
L'any 69, Umberto Eco tornà a EINA per impartir un seminari sobre l'impacte semiòtic dels mass-media i, particularment dels còmics, un tema tractat també per Roman Gubern a l’escola un any abans. Un seminari que coincideix amb el projecte d'estudi semiològic de la Travessera de Gràcia realitzat en el marc de les classes de l'Albert Ràfols. En aquell moment també es publiquen a Espanya els llibres Apocalipticos e integrados d’Umberto Eco (Lumen, 1968), Símbolo, comunicación y consumo, i Nuevos ritos, nuevos mitos (Lumen, 1969) de Gillo Dorfles, els quals analitzen els problemes del kitsch i el pop-art. Susan Sontag ja havia publicat Notes on "Camp" (1964) i Andy Warhol funda la revista Interview (1969) dedicada al culte de les celebritats.
En aquest context de reivindicació del Kitsch, els còmics, el Camp i el món Queer, EINA organitza una exposició sota el títol Coses passades de moda (encara no recuperades), en la qual convida a professors, alumnes i amics de l'Escola, els quals han d’aportar qualsevol mena d’objecte passat de moda (mobles, àlbums de fotos, llibres, medicaments, discos, treballs escolars). L'exposició proposa reflexionar sobre el bon gust, les modes i el Kitsch.
Per al trasllat d'objectes grans, com ara mobles, s’habilita una furgoneta que passa a recollir el material pels domicilis de cada participant.
Els objectes anaven configurant la mostra a mesura que arriben a l’escola. Els objectes són tractats com peces museístiques, i s'anaven disposant a sobre d’unes taules folrades de ras i amb faldons.
En el marc de l’exposició, es transforma l’annex de fusta construït per ampliar la sala principal de la Casa Dolcet, en un bar d’estil Xalet Suís, amb una decoració molt de moda als anys 50.
La barra de bar (en forma de ronyó) s’acompanya d’una decoració de la paret posterior formada per trofeus de caça, banyes d'animals i un cap de cérvol dissecat, prestatgeries amb copes guanyades en competicions esportives escolars, així com dels típics banderins que es compraven com a souvenirs dels viatges.
En el bar, trobem un servei uniformat de manera anacrònica format per cambreres amb còfia i cambrers amb corbates de llacet.
A les finestres de l’annex s’instal·len unes cortines per dotar l’ambient d’un toc "més íntim".
A l’exposició també trobem exemples de mobles mal anomenats "funcionals", decorats amb pirogravats i amb potes en forma cònica encolades en diagonal.
Una vitrina com les que normalment decoraven els menjadors de les cases mostrava la cristalleria amb copes de colors verd per al vi blanc i vermell per al negre, copes Pompadour per al xampany, així com objectes decoratius com un peix de colors de vidre bufat.
En la sala d'estar es poden veure tauletes amb forma de ronyo. Uns mobles que moltes vegades estaven construïts amb Fòrmica, tot imitant materials com la fusta o el marbre.
Un altre equipament tradicional present a la mostra van ser les llums de peu central acabades amb tres potes, així com mampares entapissades rivetejades amb tatxes o, fins i tot, un hula hoop.
Al sofà instal·lat, es podia trobar un grup d’estudiants fent polseres i clauers amb tubs de plàstic de diferents colors fosforescents amb la tècnica de l’escubidú, molt popular als anys 60.
Per decorar la cuina, s’enganxen calcomanies de peixos i verdures a les rajoles, els vidres i els miralls que es transfereixen mitjançant l'aplicació d'aigua.
També es poden veure peces de llenceria fina en desús com les lligacames. Un Rellotge de cuina amb forma de plat acaba de configurar la decoració.
El racó dels retrats, amb fotografies dels mateixos assistents, permet a cadascú d’ells integrar-se a la mostra i considerar-se ell mateix com “un passat de moda”. També es va posar a disposició dels visitants un projector de diapositives per veure els retrats.
A mesura que arriben els convidats, entre els quals hi consten la Maria Girona, Toni Gelabert, Pep Bonet o Albert Ràfols Casamada, se’ls convidava a provar-se i usar barrets i altres complements.
Un tocadiscos permetia escoltar una llista de cançons passades de moda, la qual configura una banda sonora a partir dels èxits musicals dels discos aportats pels participants. Un discjòquei simula un programa de ràdio per atendre les peticions de cançons dels assistents. Finalment, s'acaba organitzat un guateque.