“ExpoSURE 2026. Fotògrafs com a dissenyadors, dissenyadors com a fotògrafs” és l’exposició online dels projectes dels estudiants del Diploma d’especialització en Fotografia i Disseny Editorial, que es presenta a l’Instagram d’Eina a finals d'agost.
Pensar la imatge és, inevitablement, pensar-se a un mateix. Mirar és contaminar-se sense remei: no és possible mantenir-se al marge de l'esdeveniment quan se sosté una càmera, de manera que tot exercici de registre documental acaba tenint molt d'autobiogràfic. Com ens recordava Walter Benjamin, l'art de la memòria no consisteix a descriure el passat, sinó a saber habitar les seves runes, convertint el document fotogràfic en un llamp de consciència subjectiva que il·lumina el present. Acostar-se a l'univers visual d'aquesta nova collita del Diploma d’especialització en Fotografia i Disseny Editorial d’Eina és comprovar com els joves creadors exploren les dues vores, el passat i el present, el fragmentat i l'íntim, per trobar un nom a allò que batega rere el silenci de les imatges. Aquest curs, el col·lectiu ExpoSURE2026 ens ofereix un banquet visual que desafia les convencions, espais de resistència on les formes creixen en gestos d'una bellesa viva i gairebé insidiosa.
La noció d’habitabilitat urbana i territori se subverteix quan l'ull es desplaça cap a allò no humà. A THE OCCUPANTS, Andrés Nicolás Bohórquez construeix una inquietant tensió de thriller cinematogràfic al voltant de la presència persistent de les colomes, revelant com el conflicte urbà desdibuixa la frontera entre habitant i intrús. En sintonia amb aquesta cartografia animal, Martina Civantos proposa a Hello Kedi un recorregut atent pels carrers d’Istanbul, on la convivència quotidiana amb els gats esdevé part indissociable del paisatge i del ritme vital de la ciutat. És, però, en la fotografia analògica de Marta Aguilera on aquesta reflexió assoleix una maduresa conceptual commovedora. A L’efímera eternitat, resseguint el vol fràgil de la papallona Apol·lo, símbol minúscul de la nostra crisi climàtica, Aguilera Jiménez llança una esmena a la totalitat de l'antropocentrisme. El seu llibre desarma la noció històrica que separa l'humà de l'entorn, convidant-nos a mirar des de l'altre costat per entendre'ns com un sol ésser orgànic i polític.
El trànsit, la carretera i els paisatges de la perifèria s'erigeixen com a escenaris d'una estranya i magnetitzant quotidianitat. El projecte 620 de Carlota Canal s'erigeix com una fita d'aquest bloc: una bellíssima carta d'amor al transport públic i a la classe obrera que ressegueix el trajecte de l'autobús entre Ripollet i Fabra i Puig, transformant els polígons i graffitis en una autèntica llar emocional i identitària. Aquesta mateixa pulsió viària mena a Carlota Casado cap a DESEO IBÉRICO, una recerca d'una potència visual extraordinària on opera com una arquera del reüll. Casado fixa la mirada en l'arquitectura decadent dels clubs d'alterne dels extrarradis peninsulars, salvant de l'oblit les ombres d'uns edificis marginals que habiten en la memòria col·lectiva abans no desapareguin del tot. Tancant aquest eix de la mobilitat, Cainã de Andrade Piccinini signa a Seguiré caminando hasta chegar em nehum lugar un exercici profundament existencialista. A la manera de les derives de Francis Alÿs, Piccinini converteix la frustració del viatge en una declaració poètica absoluta. L'autor proposa una joiosa acceptació del camí on la sospita de no tenir cap destí fix esdevé, precisament, la riquesa mateixa d'una fotografia circular i deslliurada de fites, on el canvi constant és l'única certesa.
La memòria de les arrels i les cicatrius del temps adquireixen també una dimensió corpòria. Clara Serrano ret homenatge a la migració andalusa a Catalunya a Por Un Duro Y Un Guiso, a través dels records i les mans de la seva àvia Emilia, un exercici que dignifica el dolor, el passat obrer i el llegat invisible que es cuina a les nostres taules. Aquesta recerca de les esquerdes es tradueix en pura metàfora visual a Todas las heridas se parecen de María Carla Palomino, qui mitjançant uns curosos díptics fotogràfics connecta les estructures trencades de la Barcelona urbana amb les fractures emocionals de l'espectador, revelant com convivim en harmonia amb la imperfecció.
Quan el suport físic es contamina de l'experiència íntima, la fotografia esdevé objecte matèric, pell i text. És el cas de Camila Gómez, que a No sé qué sentir utilitza la cianotipia sobre roba per articular una delicada publicació d'artista on l'autoretrat i la paraula convergeixen per narrar la vulnerabilitat del jo. Així mateix, el mar esdevé textura i dualitat a No hay horizonte sin cielo, no hay horizonte sin mar de Paloma Pizarro de Rivero. El seu és un poemari digital en blanc i negre intervingut al quart fosc amb elements orgànics com mel i oli sobre paper platejat, proposant un llibre de doble lectura on l'horitzó funciona com el punt exacte de retrobament.
L'oníric i els seus fantasmes clouen l'exposició obrint les portes a la introspecció profunda, un llindar on el treball de Michka Cristobal de Meulemeester ressona amb una força magnètica indiscutible. FANTASMAGORIA és un assaig visual sobre els somnis articulat a través de fotografies en blanc i negre d'un contrast radical. Un bosc metafòric on els records són rostres desdibuixats que ens observen amb ulls grans des d'una foscor profunda. Aquesta conquesta de la realitat per la via del somni dialoga estretament amb el treball d'Ana Castillo, qui a través del collage i la invocació dels cinc elements construeix unes particulars "vacances de la realitat". Castillo transforma la fotografia per inventar un nou esperit, convertint la imaginació en matèria onírica destinada a alimentar una nova visió. Finalment, Sara Pérez fa a An Exercise in Proceeding Anyway una autèntica declaració d'intencions contra el bloqueig creatiu; recolzant-se en les Oblique Strategies de Brian Eno i en la malenconia del mono no aware, s'aferra a la bellesa de les coses mundanes per demostrar-se que segueix existint en el temps.
En conjunt, l'obra d'aquests fotògrafs funciona com una d'aquelles instal·lacions contemporànies que ens habiten i ens modifiquen: recers, trànsits i trinxeres discretes on l'espectador és convidat a entrar per crear els seus propis relats. Cada projecte és un testimoni de la riquesa fotogràfica contemporània, un lloc de contemplació des d'on mirar de prop per poder anomenar el món. Perquè, al capdavall, no es canviarà la realitat ni es podrà parlar d'aquesta nova època amb els vells punts de vista. Endinseu-vos de cos sencer en aquest mirall col·lectiu i gaudiu d'aquest banquet visual tant com nosaltres ho hem fet.
Dolors Soriano
Codirectora del Diploma d’especialització en Fotografia i Disseny Editorial
Imatge de portada: No hay horizonte sin cielo, no hay horizonte sin mar, Paloma Pizarro de Rivero