Seis Empleados Y Un Pastel

Aquest treball qüestiona els criteris que defineixen allò que considerem bon disseny mitjançant la ficció. Ambientat en un entorn de treball fictici, es narra una investigació (whodunit) per jutjar un incident laboral: sis dissenyadors júniors —cadascun amb pràctiques creatives i personalitats molt diferents— són assenyalats per incomplir les normes de l’empresa per a la qual treballen al haver desenvolupat productes inusuals. 

Seis Empleados y un Pastel planteja una reflexió sobre el judici del que està bé a través de la transgressió de normes que, lluny de ser absolutes, responen a una convenció sobre la funcionalitat. Aquesta sospita —sumada al vertigen davant el salt al món professional— impulsa a fer aquesta narrativa, que neix com un exercici de mal disseny intencionat. Oscil·lant constantment entre extrems, el projecte es presenta com un chaosmos que convida a seguir enunciant preguntes sobre aquesta disciplina. 

“Tot i que la finalitat és provocar un somriure o detonar un debat, la ficció ha estat generada amb serietat. Aquest és un intent de retratar la davallada que sentim quan un mateix comença a contradir-se dins la seva pròpia disciplina, on, si indagues prou, res no sembla tenir lògica. Aquest projecte està fet amb la delicadesa de voler prendre seriosament una professió que, avui dia, deixa molts enigmes oberts per a una persona que sent por, que sent el vertigen de llençar-se al món professional. Ho farem bé?” (Poy, 2025, p. 12). 

Com diu el llibre The Manual of Design Fiction: “it embraces the real world, with all its messiness” (Bleecker et al., 2022, p. 14).  

Aquesta perspectiva encaixa perfectament amb la manera com s’ha plantejat el projecte, que pren la forma d’una peça editorial. Està escrita com si es tractés d’una auditoria, amb la finalitat de recrear el que va succeir des d’un punt de vista judicial. No deixa de ser una investigació construïda al voltant d’uns productes “absurds” que no apareixen mai de manera explícita. 

“Abans de pensar-los, vaig decidir que prendrien la forma del contrari del que consideraríem un producte ideal industrial; d’aquesta manera serien dignes de detonar una situació mereixedora d’investigació dins d’una entitat comercial. [...] Poder plantejar una situació on aquestes estructures s’enfonsen des de dins de manera innocent és una bella revolució. Res de plànols, prototips o renders. [...] Veiem utensilis estranys, difícils de comprendre, que semblen aleatoris i, després d’una inspecció en el context del relat, prenen sentit” (Poy, 2025, p. 10). 

Després de llegir-lo, podem comprendre els productes gràcies a les evidències arxivades, els testimonis i fins i tot les matrius d’avaluació que utilitza l’empresa. Amb aquestes entenem més aviat que és l’empresa la que no ha entès res, perquè aquests productes surten de les seves retícules. Justament les matrius amb les quals avaluen valoren, amb 10 regles diferents, què tan bons són els productes. Matrius batejades com a “Matriz de Evaluación Del Good Design”, que fan referència directa a les 10 regles del Good Design de Dieter Rams. Aquestes, amb notes poc arrodonides, són el material del relat que demostra de manera més evident l’absurditat darrere de tot el judici realitzat. L’absurditat de voler mesurar aspectes com la funcionalitat o l’estètica com a valors matemàtics. 

“Entre documents i evidències que es troben arxivades —usades per investigar aquests júniors— s’hi troben textos, il·lustracions, obres i petits assaigs que tracten temes diversos que, tot i semblar desconnectats, constitueixen un entramat que alimenta el discurs que promou la ficció; cites d’obres com $ell Your$elf (2024) de Pippa Garner, The Politics Of Design (2016) de Ruben Pater, Lost In Translation (2003) de Sophia Coppola o Rams (2018) de Gary Hustwit. També trobaràs referències a la cultura pop actual a través de memes, fent que el treball no sigui atemporal. Alguns projectes que m’han inspirat, tot i que no apareguin explícitament en el treball, són: Zima Blue (2006) d’Alastair Reynolds, Happy Victims (2008) de Kyoichi Tsuzuki, Your Best Is Not Enough (2020) de Max Siedentopf, la revista THE ORDINARY (2021) també de Max Siedentopf, i el relat Preocupacions d’un pare de família (1919) de Franz Kafka, entre altres.” (Poy, 2025, p. 10-11). 

“Hi ha també una aproximació als ready-mades de Duchamp, i no només per la manera com aquests estan concebuts, sinó perquè darrere d’ells hi ha un motiu troncal d’existir: voler transgredir normes.” (Poy, 2025, p. 10). 

“El resultat de tot això: un relat que pretén provocar una primera impressió graciosa i tendra amb els objectes i “apaños” dels júniors, però que vol que acabis posante les mans al cap pel “Comitè Superior d’Excel·lència” i les seves avaluacions subjectives.” (Poy, 2025, p. 11). 

“Al final, aquesta qüestió del bon o mal disseny, el eix central del projecte, ha resultat no ser-ho tant. Si l’essencial d’un producte és que compleixi el seu propòsit, crec que aquesta ficció ha acabat revelant alguna cosa més profunda. [...], precisament, preguntar-se pel propòsit de les coses.” (Poy, 2025, p. 175).