El punt de partida d’aquest projecte és la consideració de la caixa negra com a màquina filosòfica. La caixa negra no és tan sols un instrument de registre de senyals de vol que ajuden a determinar les causes d’un incident fatal. Des dels primers usos d’aquest dispositiu en l’aviació civil a mitjans del segle XX, i pel seu protagonisme en escenaris catastròfics, la caixa negra ha funcionat culturalment com una metàfora de la memòria encriptada, testimoni persistent, indestructible i concentrat, d’allò destruït.
Però la caixa negra o flight recorder coincideix igualment en la seva història amb altres desenvolupaments: com el de les tecnologies d’encriptat, ubiqües avui dia en qualsevol transmissió/transacció; o el de la maquinària de projecció de cine i vídeo que prolifera, en forma de black box, com a tipologia de l’espai d’exposició en l’esfera de l’art contemporani global; o també la caixa escènica buida, grau zero de l’espai dramàtic després del desmuntatge de l’aparell teatral clàssic. En aquest sentit la caixa negra és, més que una mera infraestructura espectacular, un lloc d’aparicions on la negror serveix de plataforma de trànsit perquè sorgeixi l’inesperat, allò que no pot manifestar-se en el món obvi. El cub negre seria així l’estratagema espacial amb la que ens fem susceptibles, ens exposem, a cert tipus d’aparició.
Al mateix temps càpsula al·lucinatòria i dipòsit de seguretat de l’ocorregut, la caixa negra és gravadora de senyals comprometedors i de vols mentals. Recurs i resta després de la catàstrofe, la caixa negra és manifestació d’una estranya supervivència, una escriptura; suscita, així, una forma contemporània de l’ampolla al mar. La “caixa b” de la realitat, matèria històricament fosca, caixa d’estalvis del trauma, urna per a vots i cendres. Lloc de trànsit de l’amnèsia o de contraban del record, cofre calcinat de proves i empremtes. Quan la civilització actual col·lapsi, caldrà buscar caixes negres.
En el seu format de conferència-performance dins el programa KATHARSIS al Teatre Lliure, Antropologies de la caixa negra pren l’espai escènic com a lloc de ressonància, collage i col·lisió. El relat, compost d’elements verbals, visuals, tàctils i sonors, travessarà l’obra d’artistes i autorxs dels nostres dies com Victor Costales, Amie Siegel, Sara Nadal-Melsió, Gaika, Paloma Polo i Carlos Casas, entre d’altres, de l’obra dels quals es presentaran anàlisis, materials inèdits i contribucions específiques. D’altra banda apareixerà un artefacte wearable anomenat B·LACKASHA, una làmpada brutalista que permet als seus portadors connectar-se per uns minuts al retorn d’allò reprimit i convertir el seu cap en font de llum negra. Aquest accessori domèstic, més perspicaç que smart, enganyosament tosc, constitueix igualment un instrument primitiu de registre per a la nostra recerca col·lectiva.