Nosaltres com a éssers humans, tenim infinitat de capacitats cognitives, entre elles la de la memòria. El poder recordar. La capacitat de memòria del nostre cervell és una cosa canviant i en moviment. No és una cosa que funcioni com un mecanisme o una màquina. Hi ha coses que podem recordar amb facilitat i n'hi ha d'altres que, amb el temps, es desdibuixen.
El meu avi va néixer el 18 de desembre de 1922 a Kolozsvár, Romania, sent jueu i comunista. Va sobreviure a l'Holocaust i va emigrar cap a Buenos Aires, Argentina. La seva biografia és una cosa que ha estat tan present durant la meva vida, que he arribat a generar imatges mentals de les seves cròniques com si fossin els meus records.
La producció d'aquestes imatges fictícies de records que no he viscut és allò que dóna peu a aquesta feina. Donar importància a tota aquella memòria que no forma part de la meva història, però que viu en els meus records com si fossin veritables.
La intenció és fitar aquesta connexió vinculant els meus records amb la seva història, trobat aquests trossos de memòria que formen part de la meva identitat, però no de la realitat; records falsos, imatges de memòria fictícia que expliquen part de la crònica.
Materialitzar els records a través de la pintura i crear el mitjà adequat perquè aquestes imatges que eren mentals passin a formar part de la memòria familiar.
Aquest ha estat un treball evolutiu, iniciant-se en la investigació de l'arxiu familiar, per poder explicar la història dels meus avantpassats, per tal de trobar la manera d'usar tota aquesta informació per crear nou contingut. Com a materialització de memòria petites obres pictòriques.
Un dels meus objectius a l'inici del projecte, analitzar i conèixer la història familiar, del meu avi, en aquest cas, m'ha permès construir part de la meva pròpia crònica, reflectida no només al procés de treball del projecte, sinó a les peces resultants.
Així, les peces artístiques són imatges de memòria no real creades des de l'evolució de l'arxiu familiar i com a pont entre la història familiar i la meva biografia.
El 1992, quan el meu avi tenia 70 anys, la seva germana Magda va ser diagnosticada amb Alzheimer. Per això he realitzat 70 peces. Referenciant el moment exacte on la identitat de Magda i, per tant, de la meva pròpia història, va començar a desdibuixar-se a causa de la pèrdua de memòria, un estat en què va viure i condicionar els seus darrers 18 anys de vida i tota la seva obra artística.
Són peces de mida petita, que recorden els formats en què s'imprimeixen les fotografies de fitxer familiar. Peces que plasmen records falsos de les meves pròpies vivències (o no vivències), les meves imatges mentals de relats d'història familiar i moments que allò real i imaginari s'ajunten.
Imatges pintades que no només mostren uns records que no he viscut, sinó que formen part d'un conjunt de memòria que prové dels meus pensaments i imaginació, però que necessiten ser plasmats i mostrats perquè siguin coneguts i reconeguts, i així, s'introdueixin a la memòria del fitxer familiar.
Un projecte de vida, que em permet continuar generant peces artístiques de memòria fins que deixi de tenir-ne. Un viatge al passat i al futur, part del qual, va ser exposat a l'edifici Bosc d'EINA, els primers dies de juliol (2021). I on va acabar de cobrar sentit tot el procés seguit durant el projecte, generant l’espai i el medi adequat per exposar les obres i aconseguir crear memòria col·lectiva.
Aquest ha estat un projecte que m'ha permès veure la meva història molts anys abans que jo existís, analitzar i conèixer totes aquestes experiències, no només m'han inspirat, sinó que m'han fet conèixer una mica més.
Les pintures m'han obert tot un camí conceptual i pictòric com a artista aficionada, permetent-me sortir del que ja coneixia, pintant a través de mostres fotografies, per fer-ho amb mostres d'imatges mentals, tot un repte, i són molt poc nítides i molt canviants.
Aquest projecte m'ha donat la possibilitat de ser la mateixa feina la que m'emportés on he arribat, mitjançant petites decisions s'ha anat construint un gran camí que m'ha fet arribar a un projecte de vida, cosa que em permet construir una història paral·lela a la realitat veritable, però que inevitablement forma part de la meva realitat diària.
Donar pes a allò que pensem, recordem i creiem haver viscut és una cosa que forma la nostra identitat i és important conèixer-ne i aprendre'n.
Així, que allò que, suposadament, va començar amb la intenció de ser un homenatge familiar, ha acabat sent un procés de coneixement personal a través de la memòria familiar.
Recuerdo nacer por un tobogán
Recuerdo nacer por un tobogán
Recuerdo nacer por un tobogán
Recuerdo nacer por un tobogán