L’art com a trobada. Disseny i gestió d’una exposició d’art contemporani des de la perifèria de la institució.

En la realitat del món de l’art, apareixen agents diferents que influeixen en la seva activitat. L’obra d’art no transita entre el creador i l’espectador, sinó que és filtrada segons uns interessos aliens. El museu és protocol·lari i no s’adapta sempre a les necessitats de l’obra, per la qual cosa acaba incidint en les condicions en les quals és creada. L’art, en el seu interior, és captiu del sistema i assumeix altres funcions paral·leles a la de la seva divulgació.

A l’art desterrat del perímetre del museu i dels interessos de la indústria li falten escenaris per desenvolupar-se. Els artistes que emergeixen sense la possibilitat o la voluntat aparents de sucumbir al sistema imperatiu necessiten un lloc on manifestar-se. En el meu entorn generacional, conviuen artistes amb l’objectiu de seguir els recorreguts que la institució ha establert, per a operar dins del seu circuït, amb d’altres que creen per pròpia necessitat, plaer o vocació i que no segueixen un itinerari concret ni disposen d’un context idoni per compartir els seus treballs. Per aquest motiu, aquesta exposició sorgeix arran del meu interès pel món artístic i de com es relaciona amb el meu entorn.

Aquest projecte posa sobre la taula aspectes d’un imaginari personal que, amb el temps, he comprovat que no només em representen, sinó que també defineixen un sector artístic.

Els set artistes que han participat en aquest projecte són persones capaces de transmetre, mitjançant la seva creació, un missatge personal i, alhora, contemporani, que té importància per a la majoria de la societat de la nostra generació. Són persones que creen per autocomplaença i no per altres motius diferents a la devoció que senten pel procés de crear. Els seus processos i métodes d’expressió són diferents, però un sentiment similar és allò que els porta a conincidir en aquest espai: un pis de l’Eixample. En aquest context, ha existit la necessitat de redefinir els termes associats a la figura de l’artista, el comissari i l’espectador, ja que els tres han conviscut en el mateix espai domèstic, retroalimentant -se de la seva activitat.

Per a mi, aquesta exposició és una declaració de principis que reflecteix del tot el meu discurs artístic. Per aquest motiu, la considero una obra en si mateixa.