Desinstalación sonora

El llenguatge sonor enfront de l'omnipresència del visual.

Per què parlem de llenguatge sonor i no simplement de so? Escoltar no està únicament associat a la recepció d'ones per l'oïda, sinó a l'acte de comprendre, i comprendre consisteix a enfrontar-se amb allò inconfortable i inusual, però precisament això queda desactivat quan el so s'instrumentalitza.

Instrumentalitzar no és només escollir unes determinades tecnologies de producció i difusió del so sinó és, sobretot, el resultat d'una actitud utilitària que ens ho fa percebre tot com un recurs possible per ser explotat. Proposo, en canvi, una desinstal·lació sonora.

La pràctica de la desinstal·lació com a desinstrumentalització del so sorgeix des de l’estímul del pensament ecològic. La nostra percepció de la natura presenta una gran contradicció: d'una banda, la mistifiquem i la conservem i, de l'altra, l’explotem de manera radical. Davant d'aquesta contradicció, autors com Timothy Morton proposen desfer-nos del concepte de natura. Rebutjar la idea de natura com un element que ens és distant i que, a causa d'aquesta distància, podem visitar, explotar, gestionar i, fins i tot, conservar. Si eliminem la idea de natura, passem a formar part, juntament amb tot tipus d'ens, d'una mateixa malla. Tornant al so, la desinstrumentalització evita recrear tant un entorn natural mimetitzat, la bombolla del soundscaping, com l'ús de la tecnologia per intervenir una manera d'escoltar que reforça la distància.

Com arribem a una distància entre allò que és massa llunyà i allò que és massa proper? Segons Gilles Clément, hi ha un punt intermig: el tercer paisatge, una parcel·la abandonada, prèviament explotada. L'absència d'impacte humà durant un temps permet el ressorgiment d'una diversitat d'espècies, molt propera a l'espai on es crea. La distància de l'humà deixa el marge suficient per crear una forma de coexistència amb l'entorn. La desinstal·lació és un tercer paisatge sonor.