A la cronologia històrica d’EINA trobem la referència a una “audició de música progressiva i muntatge i transformació de l’espai” de l’any 1973 que va ser organitzada per Pere Riera en col·laboració amb Jaume Sisa i alguns dels alumnes de l’escola. Per aquells que al 1973 tenien menys de setze anys...
A la cronologia històrica d’EINA trobem la referència a una “audició de música progressiva i muntatge i transformació de l’espai” de l’any 1973 que va ser organitzada per Pere Riera en col·laboració amb Jaume Sisa i alguns dels alumnes de l’escola. Per aquells que al 1973 tenien menys de setze anys pot resultar difícil fer-se una idea del tipus de recerques musicals i experiencials pròpies de l’època, així com de la seva significació generacional. La música, com expressió d’inquietuds ètiques i estètiques, va ser un mitjà important d’identificació i diferenciació que actuava de catalitzador d’uns anhels de transformació de la quotidianitat personal i social; anhels que, particularment en aquell moment, estaven molt accentuats. Quan Jaume Sisa va fer el seu recital a EINA, tot just era als inicis de la seva carrera de cantautor. Venia del Grup de Folk i havia publicat en solitari el seu primer disc senzill, (L’home dibuixat, 1968) i, amb el conjunt instrumental Música Dispersa, el seu primer àlbum, Orgia al 1971. Com altres músics de folk català es va sentir atret pel rock anglosaxó. En el cas del Sisa de principis dels setanta es pot entreveure la influència del phsicodelic folk i el gothic folk de grups com la Incredible String Band, juntament amb el recull de sons populars de diferents procedències i unes lletres que explotaven el surreal i l’onirisme. A la Barcelona de l’època començava a fer-se notar la presència d’una contracultura que advocava per noves maneres de viure i relacionar-se: joves que refusaven la “normalitat” de la generació anterior amb aspecte “hippy-freak”, consum de cannabis, festes a La Floresta, vetllades a Zeleste, etc. Amb el peculiar sincretisme cultural que caracteritza la Barcelona del moment, aquesta mena d’hàbits i idees s'encavalcaven amb les d’una altra contracultura més urbana, amb les microcultures característiques de l’adscripció política a partits d’esquerra, amb progres d’ascendència escolta, amb els esnobismes de la gauche divine. Fenòmens tots ells que compartien espais i convivien amb els cercles de l’avantguarda artística i literària o amb els incipients sectors interessats en del disseny.
Jaume Sisa (curs 1972-1973)
El curs 72-73 EINA era un espai amb les finestres obertes a molts vents on hi circulaven moltes d’aquestes inquietuds. És un curs de contestació, en el qual s’abandona el pla d’estudis i alumnes i professors autogestionen un gran quantitat d’experiències i activitats. Les performances conceptuals tindran més protagonisme que mai. També l’antiautoritarisme contracultural s’hi farà present. Prova d’això n’és el viatge a Califòrnia organitzat i realitzat aquell curs (amb la sessió audiovisual posterior que tenia un títol tan significatiu com “California Dreamin”), la sessió “20.000 km en DKW a través d’USA” explicada per Fernando Amat, o l’aparició de la revista “Underboletín de EINA” publicada per alumnes i professors de disseny gràfic, etc. En aquest context de music, trips and dreams té lloc aquesta altra experiència músico-sensorial en la qual participa Sisa. Pere Riera, professor aleshores de projectes d’interiorisme de primer curs, va ser-ne l’impulsor i responsable de l’abillament de l’espai. L’aula d’actes de l’antiga seu, a la torre de Rubió i Bellver, es va decorar amb motius pops com ara un sòcol de núvols, uns arcs de Sant Marí, etc. Trenta-dos anys desprès, Pere Riera fa una recreació documental-literària d’aquella experiència en el text que publiquem a continuació.
Coberta del número 2 de la revista Underground (1973)
Recital de Jaume Sisa a EINA
Això és un exercici de memòria, i com a tal, hem de saber que només amb la concentració pròpia del funambulista evitarem de caure en el parany llefiscós de la nostàlgia. Intentem-ho amb els instruments de la memòria curta: les memòries vinculades a les exigències de l’acció, i per tant, subjectes a la velocitat que acompanya el llampec i els primers auxilis. Intensitat, solvència i compassió.
Corria el curs 1972 1r curs d’interiorisme. Hi ha la possibilitat que en Jaume Sisa vingui a cantar a l’escola. Decidim acollir-lo i, com un exercici més del curs, ens disposem a preparar les condicions d’organització i ambientals adequades perquè el recital sigui un èxit. Escollim l’espai més gran de l’escola: precisament la mateixa aula on ens reunim, habitualment, per aprendre, i des d’on amb ulls de farina rera el vidre ens delim amb la contemplació de l’entranyable jardí que ens envolta.
Muntatge-transformació de l’espai a càrrec de Pere Riera (1973)
El recital d’en Sisa tindrà lloc al capvespre. El nuvi, al llarg de poc més d’una hora, amb la seva veu i una guitarra, omplirà de sons els habituals murmuris feiners de cada dia, i en fer-ho, actualitzarà el temps de la festa, el temps que excepcionalment altera i confirma la regla i construeix les estances de la memòria. La núvia, com tots els convidats, frisant entre aquell desig de bellesa que es confon amb una promesa de felicitat, i aquell temor d’incapacitat que sempre ens rosega quan encarem el desconegut, es prepara i prepara l’escena on els amants del suquet de taronja i de l’arròs, durant una estoneta, jugaran a boles. Mentrestant, animades converses de sobretaula humitegen els “tresillos” i donen pas a corredisses i cabòries per veure com es cacen les papallones al vol. Observacions atentes de trajectòries i una preocupació general per veure com es passa i es traspassa el temps en companyia sense ferir la susceptibilitat de ningú que ens importi, ens han obert la porta del cabaret galàctic on s’haurà de consumar i consumir el carnaval de la república d’A.
Aprendre a pro-jectar lluny de l’eternitat estètica i estàtica que sol acompanyar els immaculats projectes d’interiorisme sembla l’únic camí transitable. Adossats a la contingència de la precarietat quotidiana, cenyits a les limitacions del propi cos, dibuixant un horitzó capaç de ser bastit amb les nostres mans i xarrupant intensament orxata de xufla amb molts llavis alhora, esllavissats, doncs, i guerxos, els fills del mestre, un cop feta la primera comunió al balcó disfressats de cavall, es disposen, ni que sigui per un instant, a entrar en el setè cel. Projectar esdeveniments, moblar situacions, capturar fluids, plantar múltiples records a l’hort de cada consciència, i generar emocions duradores en el breu espai d’uns instants. És a dir: aprendre a perviure en el temps bo i construint fets memorables i evitant el risc, per altra banda tan corrent, de convertir-se en estàtues de sal. Arribada l’hora, com enlluernades, totes les plantes del jardí treuen el cap per les finestres. Estan vestides de galàxies llunyanes i eixamplen els cors i l’espai de la catedral fins el centre de la nit que ens envolta.
Cartell anunciant l’esdeveniment a la porta d’entrada d’EINA (1973)
El nuvi, de la família d’uns raríssims insectes en fase d’extinció, rau presoner entre dos vidres: el vidre de davant, que som tots plegats, reflecteix un auditori que, ajaçat sobre una blanca catifa que s’ha desprès d’un cel estelat, congela la seva visió rera una màscara blanca protectora: una inversió lumínica ha trastocat l’ordre material aparent dels cossos; el vidre del darrera, que es el que tots veiem, reflecteix una fauna petrificada i dissecada que, disposada sobre una blanca lleixa de marbre, encén la seva mirada amb el foc d’una màscara negra inquisidora. Entre una vida que es consumeix i una matèria que s’inflama, sota el foc de moltes mirades emmascarades creuades, que com papallones volen i dansen amb la mateixa despreocupació de les vaques quan pasturen, una rel de ginseng cargolada i rizomatosa, amb veu desgarbada i ulls absents, desgrana un rosari de disbarats que tenen i donen sentit a tot plegat.
Finalment, la noia de Hawai, consumida la matrícula sense benefici metodològic aparent, però amb un gest de complicitat i de sàvia paciència transparent, se’n va corrents girant el cap i fent adéu. Es desarrela d’aquest món, se’n va volant............tot murmurant................................Reixes, patis i jardins, ara està tot desert. I les mans d’un escultor. Reixes, patis i jardins, ara està tot desert. Van caient pedres del cel.
Ara és temps, és temps d’oblidar. Gemecs d’aquells que ahir van crear. La casa cau, s’apaga la llum. I el pas dels anys només deixa un record.
(En blanc: fragments de cançons de Jaume Sisa)
Text publicat originalment a: Pibernat, Oriol; Riera, Pere. “Música, viatges i somnis de l’EINA contracultural”. Plec: informatiu d’EINA. Núm. 17 (nov. 2002), p. 3.