Raquel Quevedo: disseny gràfic, direcció d'art, escultura i instal·lacions

Raquel Quevedo, exestudiant d'EINA, és al capdavant del seu propi estudi, on realitza projectes de disseny gràfic, direcció d'art, escultura i instal·lacions. Unint experimentació i imaginació, el seu treball es caracteritza per la recerca de nous camins creatius a través de la desconnexió físico-virtual en processos i formes.

Com ha evolucionat la teva visió de el disseny des de la teva etapa universitària? Quan més endavant vas fundar el teu estudi, tenies una idea clara del tipus de projectes que volies desenvolupar?

Entenia el disseny des d'una limitació i ara aquest límit s'obre i es tanca, no com una frontera, sinó com un cercle que ha deixat d'existir. Tot forma part de la mateixa història, camins diferents del nostre laberint, un Bio-Grafia. Quan vaig fundar el meu estudi (2010) volia enfocar el disseny cap a l'experimentació en processos i mètodes, així com cap a la creació tipogràfica... i així ha estat, però ara tot és més fluid, i es barreja disseny, fotografia, pintura, art, escultura, literatura... fins i tot no existeix un lloc «físic» per a l'estudi, sinó que canvia segons els interessos del projecte. He passat de l'experimentació com a error perceptiu físic a la desconnexió físico-virtual com una possibilitat de nous camins creatius.

En les teves obres escultòriques sembla que el procés és tan important com el resultat final, segueixes la mateixa metodologia amb els teus treballs tipogràfics? Com hi van influir els estudis que vas cursar a EINA?

Sí, per a mi és igual d'important, perquè forma part d’una mateixa totalitat. A Money Makes Me Ugly / Mickey Makes Me Happy, el meu objectiu era reciclar els materials que quedaven acumulats al meu estudi per crear escultures inspirades en formes de lletra. Després de diverses escultures, vaig decidir que la forma havia de sorgir de manera lliure. Llavors, el significat d'experimentar era crear una peça sense pensar quin seria el resultat final, intentar portar la intuïció i l'espontaneïtat cap al procés de creació. A la identitat per al festival Demo de 2017, vaig descompondre el logotip en trossos d'escuma per crear una instal·lació en la qual creixien cristalls de sal. Vaig registrar fotogràficament el procés i va ser la imatge del festival i una de les peces exposades a la galeria Dada Studios (Barcelona).

A EINA vaig tenir la sort d'entendre la tipografia tant des de la seva creació històrica com per la seva capacitat de ser moderada per la societat, l'ús, la personalitat, etc. Així com constatar que, com a conjunt de signes o símbols es pot «mirar» des de moltes perspectives. Entenc la tipografia com la unió d'imatge i lletra a la vegada, intentant crear-la de forma anacrònica, treballant la no memòria i l'espontaneïtat en la forma gràfica.

Sembla que el material que esculls (o trobes) per treballar et marca el mètode a seguir: ¿el mitjà és el missatge?

El mitjà forma part del missatge. Per exemple, tant les escultures de Money Makes Me com la sèrie de gerros exposades a Axel Arigato (Londres, Gotenburg) estan inspirades en el sistema fotogràfic de Google Maps. Si primer es necessita veure un «gerro» (objecte físic) per donar-li el nom de «gerro» i obtenir la seva imatge (fotografia del gerro), en el procés de creació d'aquests objectes, el primer pas, el gerro físic no existeix. El cicle s'inicia des de la imatge fotogràfica com a objecte, com a realitat virtual en si mateixa. Així doncs, aquests gerros/escultures estan construïts a través de la seva fotografia i no de la peça física en si mateixa. En el moment de la seva creació, els donava forma, textura i color a través d'una sèrie de mutacions/decisions preses des del que estava passant a la pantalla d'una càmera fotogràfica. Com a Google Street View, són «imatges d'un gerro» que funcionen com un «mapa tridimensional» d'un gerro. De fet, abans de portar les peces de Money Makes Me al món «real» a través de l'exposició a Etage Projects, les vaig passar pel filtre d'Instagram per veure quina reacció tenia la gent. El més interessant va ser veure els noms que van donar per intentar desxifrar, catalogar, classificar i entendre el que estaven veient. Aquestes peces/coses van adquirir un nom a través de la seva percepció en un mitjà digital.

Per a la identitat de Demo de 2014, vam experimentar amb tipus mòbils en impressió 3D per a un sistema tradicional d'impressió, una Heidelberg. Per a la gràfica de 2015, vam crear una identitat connectada a the Internet of Things; momentània, flexible i personalitzable a l'usuari. El logotip, per exemple en les peces digitals, canviava de forma i color segons l'estat del trànsit i temperatura de Barcelona, la localització GPS, etc. El medi interactuava no només amb el missatge, sinó també amb el receptor del missatge.

En el teu projecte Money Makes Me Ugly / Mickey Makes Me Happy reflexiones sobre la imperfecció i la fugida d’allò estàndard, ens en pots parlar mica més?

El gust (allò que es bonic, bell, que agrada) per a mi és un consens en un període de temps i lloc determinats. M'interessa sortir d'aquest cercle, com comentava al principi d'aquesta entrevista, difuminar aquests límits a través de l'experimentació treballant obertament sobre ficció vs. realitat, virtual vs. físic, vertader vs. fals, intuïció vs. fets, dissenyador vs. artista... Alguns treballs tipogràfics parteixen d'aquestes dicotomies, com la gràfica per a l'exposició del CCCB Después del fin del mundo, els títulars per al documental d'Alejandro Palomo o la tipografia creada per al logotip Heroes per al Theatre Royal Stratford East de Londres... fregant els límits de la llegibilitat i de la tipografia com a imatge.

Podries explicar-nos quins són els teus projectes més propers?

Una col·lecció de vestits amb superpoders. Aquest projecte treballa la idea de cos/objecte, espai/temps, performance, disseny i narrativa. Planteja la possibilitat que, després de l'Antropocè, hi ha un nou ésser humà que pot redirigir fàcilment la seva força de canvi no sobre els ecosistemes terrestres sinó cap la seva pròpia naturalesa interior. En aquesta reconnexió amb l'ésser, el cos es dilueix vestint-se amb objectes creats sota un mantra (fe) que es transmet a la persona que els porta, experimentant el no-espai i el no-temps de l'objecte.