Itziar Barrio (Bilbao/Nova York, 1976) és una artista multimèdia que treballa en torn dels contractes socials i la construcció de realitats i identitats, explorant els seus mitjans de producció i intercanvi —el llenguatge, l'economia, la tecnologia, la classe social, els símbols, el desig, entre d’altres— com a dispositius de poder. A través de vídeo, performance, escultura o gràfica, crea narratives no lineals a partir de la desconstrucció de mitologies contemporànies. El seu treball ha estat exposat a MACRO (Roma); PARTICIPANT INC (Nova York); MACBA (Barcelona); Museu d'Art Contemporani de Belgrad; Museu del Banc de la República (Bogotà); Abrons Arts Center (Nova York); Anthology Films Archives (Nova York); Salzburger Kunstverein (Àustria); tranzit (Romania); Matadero Madrid; ARTIUM (Vitòria-Gasteiz); i la Biennal de l'Havana, entre d’altres.
Zach Blas (West Virginia, 1981) és artista, cineasta i escriptor. La seva pràctica aborda la materialitat de les tecnologies digitals a través del vídeo, la computació, la teoria, performance i ciència ficció. Les seves obres investiguen les filosofies i els imaginaris que aguaiten en la intel·ligència artificial, el reconeixement biomètric, la vigilància predictiva, la seguretat aeroportuària, Internet i la guerra biològica. Ha participat en exposicions i conferències a Tate Modern (Londres); Walker Art Center (Minneapolis); la Biennal de Gwangju; Berlinale (Berlín); Matadero Madrid i ZKM (Karlsruhe), entre d’altres.
Sarah Derat (París/Londres, 1984) treballa entre l’escultura, la instal·lació i les tecnologies digitals abordant particularment les ressonàncies de la intel·ligència artificial i automatització sobre el llenguatge, els sistemes cognitius i la societat a través de l'arqueologia i l'antropologia. La seva obra ha estat recentment exposada a Super Dakota (Brussel·les); Miart (Milà); Liste Art Fair (Basilea); Castor (Londres); South London Gallery (Londres); Sónar D+ (Barcelona); FRIEZE OVR (Londres), entre d’altres.
Laia Estruch (Barcelona,1981) és una artista la pràctica de la qual es desenvolupa en el marc de la performance i al llindar de l'escultura, emfatitzant la veu com a principal eina de treball: un dispositiu d'experimentació que li permet explorar l'oralitat i l'escolta, així com el caràcter performatiu del llenguatge, mentre transita i habita les estructures objectuals i arquitectòniques que ella mateixa dissenya. La seva feina s'ha pogut veure a la Fundació Joan Brossa, (Barcelona); La Virreina Centre de la Imatge (Barcelona); Festival Grec / Creació i Museus (Barcelona); Festival Poesia i + (Caldes d’Estrac); Festival Sâlmon (Barcelona); Museu de Valls (Tarragona); Fundació Joan Miró, Espai13 (Barcelona); CentroCentro (Madrid); Fundación Botín, (2018); Museu Picasso (Barcelona); CA2M (Madrid); Chapelle des the Beaux-Arts (París); Antic Teatre (Barcelona); Teatro Pradillo (Madrid); Centro Párraga (Múrcia); Fundació Antoni Tàpies (Barcelona); i MACBA (Barcelona), entre d'altres.
Elisa Giardina Papa (Medicina, 1979) és una artista el treball de la qual investiga el gènere, la sexualitat i el treball en relació amb el capitalisme neoliberal i les fronteres del Sud Global. La seva obra ha estat exposada i projectada a la 59a Exposició Internacional d'Art de La Biennale di Venezia; MoMA's Modern Mondays (Nova York); el Museu Whitney (Nova York); Seoul Mediacity Biennale 2018 (Seül); XVI Quadriennale di Roma; Flaher (Nova York); UnionDocs (Nova York) i ICA Milano, entre d'altres. Ha impartit conferències al Pembroke Center for Teaching and Research on Women (Brown University), l’Institute for Gender, Sexuality and Feminist Studies (McGill University), i el Global Emergent Media Lab (Concordia University), entre d’altres.
John Menick (Nueva York, 1976) és un artista i escriptor que treballa amb la imatge en moviment i els mitjans digitals. La seva pràctica pren forma en l’assaig, tant escrit com cinematogràfic, per abordar la ficció, la història i la circulació d’imatges. El seu art visual i les seves pel·lícules s’han exposat i projectat al MoMA (Nova York); dOCUMENTA(13) (Kassel); el Festival Internacional de Cine de Rotterdam; Palais de Tokyo (París); CCA Wattis (San Francisco); i Artists Space (Nova York). Els seus assaigs i relats han estat publicats per Walther König i han aparegut a frieze, The Believer, Mousse Magazine, BOMB, Spike Art Quarterly, Art in America i Witte de With Review, entre altres publicacions.
Katarina Petrović (Belgrat/La Haia) és una artista i investigadora que treballa amb el llenguatge, la computació i diversos fenòmens físics incloent so, llum, el buit i la ràdio. Crea sistemes i instal·lacions modulars analògiques i digitals, utilitzant mitjans com text generatiu, poesia, so, software i performance. Petrović té un MMus (Master of Music) d’ArtScience Interfaculty, Real Conservatori i Real Acadèmia de les Arts de La Haia, i un MFA (Master of Fine Arts) de l’Acadèmia de Belles Arts de Belgrat. És investigadora adjunta al centre d’investigació trans-disciplinari Leo Apostel, Vrije Universiteit a Brussel·les, professora convidada a l’escola de postgrau School of Thinking, VUB i a ArtScience Interfaculty de La Haia. És co-iniciadora de la plataforma ArtScience Forum, la ràdio artística feminista Femkanje, i membre de l’espai d’artistes Trixie The Hague.
Marc Vives (Barcelona, 1978) canta i neda, entre les escèniques i les visuals. Treballa amb la materialitat de la veu en la seva potencialitat escultòrica amb l’objectiu d’infiltrar-se en arquitectures, paisatges i altres cosses i reformular un ordre establert. Ha mostrat la seva obra a Rogaland Kunstsenter (Stavanger); Redcat (Los Angeles); etHALL (Barcelona); MACBA (Barcelona); Antic Teatre (Barcelona); CCEMX (Ciutat de Mèxic); Festival Grec (Barcelona); La Casa Encendida (Madrid); MUSAC (León); Collegium (Arévalo) o MAC PANAMÀ. Col·labora amb altres artistes, del 2002-2012 va formar part del dúo Bestué-Vives anant a la Bienal de Venècia del 2009. El seu àmbit d’afectació excedeix la pràctica artística i es dedica a la pedagogia, al comissariat o a la gestió, buscant transformar col·lectivament el model contextual. Recentment, ha comissariat el cicle Seqüencia, creat l’Escola de Veu i ha format part de l’equip comissarial a La Capella, també dirigeix GRAF.cat des del 2013.
L’exposició Una matriu ferida. Esquerdes de la creativitat artificial, organitzada per la plataforma einaidea en col·laboració amb la Universitat Politècnica de València, reuneix a artistes, dissenyadores i professionals de la investigació artística per a reflexionar sobre la col·laboració entre la creativitat humana i xarxes neuronals, ens i entorns tecnològics. Una matriu ferida aborda el debat sobre l’automatizació creixent dels processos creatius des del punt de vista de les seves esquerdes i espais grisos, de les seves impossibilitats i límits, paradoxes i fugues.
Quant de cos necessita una intel·ligència artificial per a poder legitimar culturalment i justificar el sentit de les seves produccions? Quant del valor cultural és indissociable de la finitud, de l’experiència subjectiva i mortal del cos viu? I fins a quin punt poden arribar a hibridar-se les nostres pràctiques—humides, rialleres, sagnants—abans de quedar requalificades o devaluades per tot allò que suposadament les ajuda des dels entorns generatius sintètics? El relat hegemònic en curs sobre el progrés de la IA narra la substitució, en certes zones de l'imaginari, del que es coneixia com a “intuïció” o “inspiració artística” pel que ara anomenaríem “capacitat generativa”. En aquest trànsit, ens sembla gairebé ineludible avaluar les perspectives de quantificació i automatització, parcial o total, del treball cognitiu i estètic. En qualsevol de les seves manifestacions establertes i reconeixibles, la memòria de les arts es transmuta en immensos datasets i la reflexió històrica es torna recombinació. L'emergència d'idees es desencossa. I així, la persistència de les idiosincràsies constitutives del treball artístic i de disseny es converteix en motiu de dubtes i sospites, formulades tant per qui tem la pèrdua del caràcter personal i expressiu de les seves obres —des de postures que a vegades ens fan pensar en autodefenses neoludites o en un incipient "nacionalisme humà"— com per qui desitjaria externalitzar —seguint interessos corporatius i extractivistes o certes nocions d’eugenisme tech— completament la seva producció i descentralitzar radicalment l’economia autoral.
S’han de considerar les trobades casuals, els traumes, els desitjos no normatius, els capritxos, els accidents i el soroll, com a elements clau de la investigació impulsada per l’art? En lloc d’estudiar els productes de la creativitat artificial —com aquelles imatges insulses i efectistes que produeixen els diversos algoritmes generatius— volem convocar el treball d’artistes que se situen en l’espai intermedi, ambigu, de vegades indecidible, entre la producció analògica (és a dir, indissociable d’allò que anomenem cos com a aparell sensorial i motriu) i la creativitat assistida per xarxes neuronals artificials. Treballs que se situen entre la computació i la intimitat, que desafien a una o altra o dibuixen els seus límits possibles; que radiquen entre el desplegament i l’exploració d’allò tècnic i el replegament que la reflexió crítica imposa sobre els mitjans.
Carmen Montiel x einaidea, Estudi per a Una matriu ferida, 2021
A mesura que som testimonis de nivells cada vegada més alts de rendiment de la creativitat artificial, es consolida una dependència més profunda de la computació per a qualsevol operació cognitiva i de producció estètica. Això afecta tant a l’accés a la informació i en el seu pretractament i distribució; així com a la definició de trets estètics dels objectes culturals, particularment en els àmbits de la generació d’imatges, el disseny d’interfícies, la música… Igualment, la computació avançada exerceix una influència notable en la valoració d’impactes, als quals s’associen la gran majoria de preses de decisions implicades en la producció cultural. Com ha afirmat l’escriptora Tanya Anand: “Com més treballa un conductor d’Uber, més ràpid es torna redundant. Com més informa un periodista, més ràpid aprèn un bot a escriure notícies. Com més obres produeixin els artistes, més ràpid un algoritme d’aprenentatge profund pot imitar totes les formes d’art. En fer la nostra feina, estem ensenyant IA a substituir-nos”2.
Ens preguntem sobre les interaccions persona-màquina i màquina-màquina en l’espai de la investigació artística, tant en el que aquesta té d’acadèmic com en allò que desborda l’àmbit universitari i es desenvolupa en l’espai públic o els mercats de l’art. En el marc de la universitat, les formes de quantificació dels sabers es tornen cada vegada més dependents de la tecnologia. La recerca impulsada per l’art apareix, per la seva banda, com un camp amb un progressiu reconeixement institucional que corre paral·lel a importants transformacions en la noosfera. Aquestes transformacions es converteixen ràpidament en forces estructurants i els seus protocols busquen àvidament penetrar la investigació artística, donar compte de la seva essència qualitativa hipotèticament irreductible, amb l’objectiu d’alimentar esperances cada vegada més grans d’optimitzar l’àmbit de la formació.
L'exposició Una matriu ferida presenta una selecció d’obres d’art, així com de documents i materials d’investigació, que assenyalen espais que la tecnologia generativa pot vorejar però no ocupar ni recobrir, esquerdes o taques o, si es prefereix, ferides: expressions d’una matriu que és indissociable tant de la seva fragilitat com de la seva impossibilitat d’explicar-se totalment a si mateixa. Es reconeix, es fa mal, gaudeix, empatitza i, en aquesta mesura, produeix. En paraules del filòsof Ramon Amaro, davant la situació d’avenç accelerat de la IA "el rol de dissenyadors o artistes és, de fet, potser simplement romandre fidels al rol de dissenyadors o artistes, que és pura producció però no en el sentit del capital sinó en el sentit de l’ésser”3.
De vegades, les obres d’Una matriu ferida presenten processos ajudats per o enredats amb dispositius de computació generativa, els resultats dels quals escapen, tanmateix, a allò quantificable (com l'experiència vital), allò computable (el valor de l'emoció) o allò unívoc (un esbufec, un udol). En altres casos, és la construcció de criteris ambigus i patrons ficcionals la que se situa en zones limítrofes de la computació, llençant dubtes cap a ella. Mentre que altres peces mostren reflexions crítiques sobre l'embolic d’allò produïble i reproduïble, allò processat i que processa: ja sigui la dificultat dels cossos humans per a enfrontar-se amb allò que la computació avançada genera de desproporció respecte del nostre habitar el món o la nostra capacitat cognitiva; ja sigui la facilitat inherent dels cossos per a seguir desbordant allò computable. Una matriu ferida. Esquerdes de la creativitat artificial vol expressar una urgència col·lectiva i convocar agents creatives, observadores i mediadores per a abordar —fins i tot de maneres obliqües i iròniques— la problemàtica fascinació que produeix la perspectiva d'automatitzar processos experiencials i, en particular, l'exteriorització del treball artístic respecte d'allò que (encara) anomenem “cossos”4.
1 Veure la documentació de la taula rodona amb la qual va concloure la jornada “Creativitat humana i intel·ligència artificial: ¿Simbiosi o parasitisme?” organitzada per Eina Obra el 27 de setembre del 2023, Barcelona. https://www.youtube.com/watch?v=FS80AJLNnjQ&list=PL3AbWIcj39FoaujmSDp57BtETJXcWH31R&index=7
2 Tanya Anand, „Keywords“, Real Review, no. 13, Hivern 2022, p. 57.
3 Ramon Amaro en conversa amb Yuk Hui i Rana Dasgupta, “Designing for Intelligence”, a Atlas of Anomalous AI, Londres, Ignota, 2020, p. 68.
4 Jara Rocha i Femke Snelting, Volumetric Regimes: material cultures of quantified presence, ed. Possible Bodies, Open Humanites Press, 2022. http://volumetricregimes.xyz.
Inauguració i Programa públic:
L’exposició Una matriu ferida. Esquerdes de la creativitat artificial s’inaugura al campus de l’Universitat Politècnica de València el 25 d’abril, i inclou treballs d’artistes com Itziar Barrio, Zach Blas, Elisa Giardina Papa, Sarah Derat, Laia Estruch, John Menick, Katarina Petrović i Marc Vives, a les que s’uneixen elements de recerca elaborats per l’equip curatorial i de disseny del projecte: Manuel Cirauqui, curador i director d’einaidea; Rosa Lleó, co-curadora de la mostra; Mireia Molina Costa, Carmen Montiel i Alexandre Viladrich, investigadores i dissenyadores d’einaidea. En el procés de recerca i desenvolupament d’Una matriu ferida han participat igualment, al llarg dels últims tres anys, investigadores, artistes i dissenyadores com Elena Bartomeu, Erick Beltrán, Jo Milne, Lluís Nacenta, i Pep Vidal.
L’exposició ha estat produïda per l’Àrea d’Art, Ciència, Tecnologia i Societat de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb la Fundació Eina de Barcelona, i podrà visitar-se a l’espai N-1 de l’edifici de la biblioteca central del campus de Vera de la UPV entre el 25 d’abril i el 30 de juliol del 2024.