Art i filosofia: desbordaments del cos

Per a inscriure't en aquest curs, en primer lloc, cal que tinguis un número d’identificació universitària (NIU/NIA) i un password. Si encara no disposes d’aquestes dades, les pots aconseguir fent la sol·licitud de registre.

Amb aquestes dades pots fer la inscripció.

Per poder realitzar el curs, és imprescindible haver-se matriculat i realitzat el pagament amb antelació.

Més informació a cursos(a)eina.cat.

Andrea Soto Calderón, doctora en filosofia, professora d'estètica i teoria de l'art. Ha estat professora visitant en diverses universitats (París, Lisboa, Barcelona i Valparaíso). Les seves recerques se centren en les transformacions de l'experiència estètica en la cultura contemporània, la recerca artística, l'estudi de la imatge i els mitjans, la relació entre estètica i política. Actualment realitza un projecte de recerca entorn de les imatges a La Virreina, Centre de la Imatge. Ha escrit nombrosos articles acadèmics, capítols de llibres i textos per a catàlegs d'artistes. Entre les seves publicacions recents, destaquen els seus llibres Le travail donis images amb Jacques Rancière (Els presses du réel, 2019); La performatividad de les imatges (Metalls Pesants, 2020).

Maite Garbayo, és curadora d'art, investigadora i escriptora. Les seves recerques s'han centrat en les interseccions entre les teories feministes i l'art contemporani i la cultura visual, amb especial atenció a les pràctiques de performance, el cos i performativitat. Va publicar amb Consonni el llibre Cuerpos que aparecen, performances y feminismos en el tardofranquismo (2016), que ha estat reeditat recentment. Doctora en Història de l'Art per la Universitat del País Basc i Mestra en Història de l'Art per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Com a crítica d'art, ha publicat en diversos catàlegs d'exposicions i en mitjans especialitzats. És integrant de la Xarxa de Conceptualismes del Sud. Va realitzar els seus estudis postdoctorals en l'Institut de Recerques Estètiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, amb el projecte Intersubjectivitat i transferència: cap a una estètica de l'incalculable. Actualment és la directora acadèmica del màster en pràctiques artístiques i estudis culturals: cossos, afectes, territoris, de la Universitat Pública de Navarra, la Universitat del País Basc i el Centre d'Art Contemporani Huarte i investigadora en la Universitat Oberta de Catalunya.

Ana Cecilia González és psicoanalista (membre de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi) i Doctora en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzada en teories contemporànies del cos. Va ser Becària Postdoctoral CONICET (2015-2017) i, actualment, és docent de l'assignatura “Orientació lacaniana: clínica i escriptura” de la Facultat de Psicologia, Universitat de Buenos Aires. Entre les seves publicacions recents compten els articles «Cos i performatividad: una revisió crítica des de la perspectiva de la psicoanàlisi»; «La extimidad amenaçada»; «El registre autobiogràfic com a paradigma del pensament feminista»; «Cos, desublimación i retorn del real. Entre psicoanàlisi i teoria de l'art»; a més de les seves intervencions en els llibres «El cos en/de l'art. L'experiència del éxtimo»; «El cos en la diferència sexual», en Cevasco, R., Copjec J., i Zupančič, A., Ser-para-el-sexo, Diálogo entre psicoanálisis y filosofía.

Lucía Egaña té formació en arts, estètica i documental i és doctora en Comunicació Audiovisual. Escriu i investiga sobre temes relacionats amb els feminismes i el transfeminismo, la representació, la postpornografía, la tecnologia, el programari lliure i l'error. Desenvolupa processos pedagògics en àmbits institucionals i informals i el seu treball artístic s'ha presentat a Mèxic, l'Uruguai, Xile, Alemanya, Espanya, França, Noruega, l'Equador, Colòmbia, entre altres. Ha estat organitzadora del festival nòmada Mostra Marrana, ha publicat el llibre Enciclopèdia de l'amor en els temps del porno (Habitació pròpia, 2014); Atrinxerades en la carn (Bellaterra, 2017), Aquí sóc la que es va anar (tictac, 2019) i col·labora amb diversos col·lectius i artistes. Forma part de la Cooperativa de Tècniques, dels col·lectius minipimer.tv, Real Arxiu Sudaca, Institut d'estudis del porno, i coordina el cicle Sureando el cos. Participa en el grup de recerca FIC (Fractalidades i Recerca Crítica, UAB) i forma part de la direcció acadèmica del Programa d'Estudis Independents (PEI) del MACBA.

Les sospites sobre el cos tenen una llarga, densa i estratificada història en la tradició occidental, des de les primeres divisions entre el món sensible i l'intel·ligible, jerarquitzant la raó i situant-la en un lloc privilegiat de governança sobre les passions i la vida desorganizada.

Un sostingut advertiment no deixa de repetir-se: no hauríem de confiar en els nostres sentits, el coneixement que ens dóna el cos és canviant, els desitjos són enganyosos i el plaer ens allunya del bé i de la felicitat. Practicar les virtuts ha passat històricament per domesticar al cos, per adquirir hàbits que ens permetin comportar-nos d'acord amb la raó que domini la nostra part animal, la dimensió apetitiva de l'existència.

Aquest rebuig o negació del cos ha marcat una manera d'organitzar la nostra sensiblitat, però també el nostre món; en particular, els seus modes de producció i de subjetivació: una normativitat que nega el saber del cos i la seva potència. Una història de relacions marcades per aquest imperatiu que estableix les que se suposa que són les relacions correctes i que distribueix la posició que han d'ocupar els cossos: estar on se'ls espera. Una tècnica d'ordenament que ha vist la seva màxima expressió en la racionalitat del pensament modern i les categories de l'abstracció on la tendència és la d'esborrar totes les singularitats dels cossos sorollosos, diversos i multiformes.

En la història del pensament, probablement és F. Nietzsche qui torna a posar el cos en la pulsació de la reflexió, rescatant-lo d'un llarg oblit. En l'època contemporània diversos cossos han fet dels seus propis cossos el seu camp de batalla.

Fer lloc és posar el cos. Com podem llavors explorar els nostres hàbits quotidians que paralitzen cada vegada més els nostres cossos, on els afectes, les emocions i el tremolor dels cossos puguin obrir-se pas i ocupar els llocs, no des d'un exercici de voluntarisme sinó d'un cert moviment de singularització, com un exercici de torsió, de subversió d'actituds ordinàries que es trobin amb el seu propi desig.

No serà, com diu Sara Ahmed, que el món alberga millor uns cossos que uns altres? Com s'han traçat els models de benestar i els règims de creences que han determinat aquestes maneres d'organització del món?

Aquest curs es proposa, aleshores, interrogar des de diverses veus entre l'art i la filosofia, diverses maneres de desbordament del cos. Especialment, des de les pràctiques artístiques, teòriques i discursives dels feminismes. Els cossos que en la seva trobada desborden, com poden continuar exercint la seva potència avui enmig del distanciament i la impossibilitat de la trobada física.

SESSIÓ 1 - L'obsolescència dels cossos

• 30 novembre 2020
• Andrea Soto Calderón
• 18h - 19.30h

Günther Anders analitzava des de mitjans dels anys '50 la creixent obsolescència de l'home. La seva anàlsi se centrava fonamentalment en la pèrdua de l'experiència del món que suposaven les principals transformacions de la tècnica en el món contemporani. Avui aquesta pregunta s'aguditza davant la progressiva tendència a la digitalització, procés que s'ha intensificat en la crisi actual de la Covid-19. El creixent espai que ocupen la tècnica i les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana ens porta a fer-nos algunes preguntes fonamentals per comprendre les seves implicacions: com aquesta interrelació amb els nous mitjans modifica els valors de l'experiència, les possibilitats de trobada amb l'indeterminat, el lloc dels cossos físics en aquests nous modes de relació i la seva pròpia valoració tant en els processos de representació del coneixement, com també la seva funció en processos de legitimació artística, social i política.

SESSIÓ 2 - Els estatuts del cos

• 1 desembre 2020
• Ana Cecilia González - Andrea Soto Calderón
• 18h - 19.30h

El cos insisteix i tenir un cos és poder-hi fer alguna cosa, diu Lacan. Per tant, amb el cos que tenim ens veiem compel·lits a fer alguna cosa en cada moment, des del gest quotidià més normalitzat als usos artístics o esportius més sofisticats. La relació amb el cos no és fixa ni transhistòrica, sinó que pot ser objecte de variats usos, d'aquí la importància de preguntar-nos de què serveix el cos avui? per a què serveix el cos avui?, quins usos i estatuts es li assignen i a quins llocs se li convoca?

Relegat, degradat per més de dos mil·lennis, el cos, però, sempre ha estat allà: a la punta de la llengua, davant dels nassos, a un pam de distància, entrant per una orella i sortint per l'altra, fent-nos un giny, a cor què. El cos és símptoma en el pensament contemporani i és símptoma de les subjetivacions contemporànies a la crisi actual que travessem. Com estar a l'escolta d'aquests símptomes no per eliminar-los sinó per sentir-los i fer-los lloc.

SESSIÓ 3 - Cossos i feminismes

• 2 desembre 2020
• Maite Garbayo - Andrea Soto Calderón
• 18h 19.30h

Com pensar l'estètic des de la diferència que imposa el cos, més enllà de les nocions d'autonomia i universalitat pròpies de la tradició occidental? Com seria pensar l'experiència estètica com un procés d'afectació, com una trobada entre el meu cos i altres cossos, capaç de dislocar el binari subjecte/objecte? Aquestes són algunes de les preguntes al voltant de les que ens convida a pensar el treball de Maite Garbayo. A partir de pràctiques situades proposa explorar altres derives i altres genealogies possibles des de les quals puguem apropar-nos a altres debats feministes. En això sens dubte el lloc de la performance és central, perquè en el dir de Garbayo el cos cita. Cita a aquells cossos que el van precedir i també a aquells que l'envolten. Cita diferents aspectes de la realitat, els materialitza i els «dóna cos». Citar com fer aparèixer, com a manera de cura i de recuperació des del potencial diferencial de el cos femení.

SESSIÓ 4 - Posar el cos: el cos com a camp de batalla

• 3 desembre 2020
• Lucía Egaña - Andrea Soto Calderón
• 18h - 19.30h

Des del seu propi cos com a camp de batalla, Lucía Egaña va desplegant diferents formes de posar el cos per recórrer aquestes madeixes de dispositius i discursos que recorren els nostres cossos i les seves geografies afectives. Diverses disciplines i múltiples tecnologies tracen –des d'una anatomia del detall– les seves normativitats sobre i entre els nostres cossos. Des de l'ira, la lletra, la paraula, les imatges, el porno, interferències visuals i el desbordament dels cossos normatius, les representacions i els imaginaris del desig, el seu treball va torçant els contorns de la moderació i la modelació des de les que incorporem modes de funcionaments de la corporalitat.

SESSIÓ 5 - El que pot un cos

• 4 desembre 2020
• Andrea Soto Calderón
• 18h - 19.30h

El cos és la configuració d'una repetició de gestos i moviments que són els que ho van constituint. Quin és l'esdevenir que poden adoptar els nostres cossos, com bascular la tensió entre distància sense distanciament. El cos és sempre un llindar de variació, per això el desafiament que el nostre temps ens imposa és situar-se en les vores on desbordar des del micrològic les identitats que se'ns assignen. Desbordament que per desagregació o per excés pot conduir-nos a experiències poètiques o polítiques visiories. Els individus no són la suma de les seves impressions generals, sinó la suma i el desbordament de les seves impressions singulars.

Les normes aspiren a crear un cercle entre obediència i utilitat de el cos, que diagrama una feina sobre els nostres moviments i gestos, configurant cossos, sotmetent. Per això, avui es fa urgent preguntar-nos com cuidar-nos sense ser governats. La crítica exigeix sortir del seu lloc de denúncia per assumir la seva estreta relació amb un compromís per explorar estratègies que desanuden les renovades formes en les quals es teixeix el poder.